Iba a escribir un artículo sobre sobre la sedición militar del 36, sobre crímenes de guerra y de lesa humanidad, sobre lo mucho que aún mandan algunos exdirigentes del franquismo que quedan y muchos de los hijos de los que ya no quedan, de lo mucho que se luchó en los últimos años de la dictadura y los primeros de la democrácia, de como los demócratas nos vimos forzados a aceptar un borrón y cuenta nueva, totalmente ilegal según las normas internacionales, y que aún así hubo fascistas que volvieron a las armas un 23 de febrero, de como las víctimas de entonces aún han tenido que esperar otros 30 años para que se les ofrezca la posibilidad de que se les reconozca como tales, pero que cómo los de aquella época de terror no solo impiden que lo consigan, sino que toman medidas judiciales contra quien ose abrirles las puertas y, por último, de lo mucho que hace falta que llegue III República.

Mientras pensaba en todo eso, caminando por Blanquerna con el MP3 puesto, se me pone a sonar una canción que resume prácticamente todo lo que pensaba decir, así que para qué voy a romperme más los cascos:

Papá cuéntame otra vez

Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.

Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.

Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.

Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.

Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.

Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.

Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.

Letra: Daniel Serrano
Música: Ismael Serrano

Peró quan es fa política de proximitat sorgeix un problema greu: que si no es fa un esforç molt gros de comunicació, quasi ningú se n'adona.

Blanquerna ha estat famosa per la polèmica que es va muntar amb la peatonització, que per desgràcia finalment no s'ha fet. Però, quan xerres amb qualsevol, pareix com si la gestió municipal de n'Aina i el seu equip només hagi estat Blanquerna i el carril bici d'Avingudes.

Això és perquè a la gent li arriben sobre tot els grans titulars, com és lògic, si no, no tendria tanta importància això dels grans titulars. Però no només el dia a dia no és noticia, sinó que moltes de vegades coses que sí son noticia per la seva importància, ni tan sols surten publicades perquè si no hi ha polèmica no ven.

És normal, els periòdics son, sobre tot, un negoci que vol vendre i, ens agradi o no, així ha de continuar, per a garantir la seva subsistència.

I si a algú no li agrada, que se faci un periòdic sens ànim de lucre...

Idò això mateix. Els companys de Palma s'han fet una revista que és una meravella, entre d'altres coses perquè se surt de l'habitual en aquests tipus de revistes, amb noticies més de caire intern.

El primer número és ben ple d'actuacions fetes darrerament pels socialistes a Palma. En molts de casos, són aquelles notícies que o no han sortit publicades o que han sortit poc i malament. Però és que també, al veure-lo tot en conjunt, més tot el que ens consti d'actuacions anteriors, podem descobrir aquesta línia d'actuació que fan els nostres companys des de l'Ajuntament i veure quin és el projecte de futur que ja fa quasi tres anys es va posar en marxa,

Perquè de vegades és ben fàcil creure que tot el que es va dir a la campanya electoral només va ser, una vegada mes, propaganda a oblidar als pocs dies de prometre el càrrec, quan, de fet, no és, ni molt manco, així.

Una bona feinada per a millorar la nostra qualitat de vida. Això és el que fan els nostres companys.

Dir-vos també que me consta que aquesta feina també és, amb el mateix nivell de compromís, la que se fa des de les demés institucions governades pels socialistes: Consell, Govern...

Com diu n'Aurora al seu blog, Tenim un greu problema amb el debat sobre les descàrregues i és que, realment, no hi ha tal debat.

Només trobam una lluita de dos bàndols, amb dues visions parcials de la realitat totalment confrontades, que es dediquen a amollar consignes a les seves hosts, intentant ser els què més criden, perquè el govern es vegi obligat a satisfer les seves exigències, per damunt de les dels altres.

Amb aquesta situació, el primer que cal fer és tranquil·litzar-nos tots. I el segon és posar-nos d'acord amb els fets a analitzar, per a poder veure què és
el que cal debatre.

Vegem els fets:

Si em cobren una taxa de fems, després no em poden intentar multar, i molt menys criminalitzar-me, si em descobrixen llençant una borsa de fems dins el poal del carrer.

Idò, si em cobren una taxa per drets de còpia en tots els suports susceptibles de contenir qualsevol arxiu que estigui protegit per aquests drets de còpia, no poden pretendre impedir-me fer-ho i, molt menys, criminalitzar-me per això.

El pagar a la SGAE per un DVD verge, em dóna igual dret a ficar-li una còpia d'Avatar, que el que tinc d'obtenir aquesta còpia quan compr un DVD ja gravat amb aquesta pel·lícula (de fet, al primer cas pagaré 0,44€ de drets d'autor i al segon, com a molt, només 0,41€).

I qui diu copiar-la a un DVD, diu guardar una còpia a un disc dur, pel què també pagam drets d'autor.

O, per idèntic motiu, fotocopiar un llibre, ja que per això també ens cobren drets d'autor.

Dins la situació actual, els qui fan negoci distribuint còpies sense liquidar drets, sí estan cometent delicte i han de ser perseguits. I sofrir les conseqüències dels seus actes.

Però, per altra banda, una web d'enllaços, amb la legislació espanyola, no comet cap delicte ni falta per posar aquests enllaços, de fet, amb tota la raó, són molts els qui avisen que si finalment prohibeixen les webs d'enllaços, plouran les denúncies a tots els grans cercadors (Google, Yahoo, *Bing…), ja que, en definitiva, son també webs d'enllaços.

A més, cal tenir ben clara la protecció dels drets fonamentals, com la privadesa de les comunicacions, la llibertat de publicació i la presumpció d'innocència, a més d'uns altres drets, que també han de ser protegits, com els drets d'autor, el de cita o el de còpia privada.

I ara passem al debat:

La situació actual és correcta o cal canviar-la? Què és el desitjable per a cadascuna de les parts? Què és el que ens permet la Constitució i què no? Quines noves formes de distribució hi ha i com es pot garantir que els autors cobrin els seus drets? és mes, com es poden rendibilitzar aquestes formes de distribució (versions 'premium'…)?

I, el més important si volem arribar a qualque lloc:

En què estem disposats a cedir tots per a arribar a un consens?

Això si, ni els falsos ‘anarquistes’ que volen tot gratis, ni les grans multinacionals que volen mantenir els seus negocis costi el que costi, abanderant drets que NO són els seus, no tenen avui dia, a la meva manera de veure, ni una mica de raó. I si la tenen, la perden al vociferar d'aquesta manera.

Després d'uns intensos vuit mesos d'obres, molt ben planificats per aconseguir acabar abans fin d'any, quan havia feina per a tardar el doble de temps, avui els veïns de Palma hem inaugurat Blanquerna.

Perquè, sí, els nostres companys, Aina Calvo i Paco Donate (artista! Anim!), han estat els que oficialment han inaugurat les obres i han encès els llums de nadal, però la inauguració també l'hem fet els milers de ciutadans de totes les edats que des d'hores abans hem omplit el nou passeig, tothom amb la felicitat com a estat d'ànim ben visible.

I és que els ciutadans de Palma, i sobre tot els veïns de Blanquerna que han hagut de sofrir molt per ara poder gaudir-la (diuen que per a estar guapos abans hem de sofrir), ens mereixem aquesta meravella de passeig ciutadà.

1. Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l'establert a l'article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d'un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Era cercant eines per a preparar-me el “C” de català quan vaig trobar a Softcatalà una pàgina amb complements pels navegadors web (Firefox>=2, Seamonkey, Iexplorer >7) que permeten instal·lar motors de recerca de recursos en català. Fantàstic, vaig dir, així podré cercar directament als diccionaris.

Però, em vaig adonar que en faltava un que és el que més ús faig, el català-valencià-balear d'Alcover-Moll, ja que si bé no només no és 'normatiu', sinó que ja té els seus anys i s'ha avançat molt en això de la normatització i normalització del català, si que als que ens agrada el nostre dialecte ens facilita molt les coses.

Vaig mirar i vaig veure el problema: tal com es troba feta la web de l'Alcover-Moll, no es pot fer una consulta directa, ja que la pàgina on es fa la consulta vol trobar-se dins d'un marc. Dit i fet.

El vaig fer, aquest marc, i vaig fer el complement pels navegadors.

Ja era content, ja tenia tots els diccionaris que volia al meu navegador, ja... no, no era content del tot, faltava un petit detall per a facilitar-me la vida.

Per a facilitar-me la vida o per a complicar-me-la més, perquè vaig tenir la segona idea:

Paraulari.net, una web on estiguessin tots els cercadors junts, on només escrivint la paraula a cercar una vegada, després només s'hagi d'anar seleccionant el diccionari que es vulgui consultar.

Idò l'he fet, ha estat ben fàcil, només quatre pàgines: el marc, el títol, una pàgina de presentació i el menú, que és el que fa la feina. I ja posats, també he fet el complement pels navegadors, així que ara bastarà amb tenir un únic cercador per a accedir a les definicions dels diccionaris de català.

Quan ha estat tot funcionant, els he fet saber als de Softcatalà, que l'han afegit a la seva llista... però que també l'han publicat als seus blocs, Twitter i, fins i tot, a la Tafanera. Resultat: avui el comptador ha avançat en més de 400 i pujant. I això el comptador del menú, perquè al marc per a l'Alcover-Moll no he posat comptador i sospit que pujarà encara més.

És clar, això és per la novetat, però a veure si va bé i els accessos que quedin després d'això són nombrosos.

Que, de vegades, el millor és el més senzill.

FUNCIONAMENT:

La web www.Paraulari.net supòs que és clar com funciona, però, com fer ús del complement per als navegadors?

• Per a començar, has de tenir un navegador que l'accepti, recomanat Firefox.
• Has d'instal·lar el complement, simplement pica a l'enllaç i accepta la instal·lació
• Una vegada fet, fixa't que tens al Firefox, just devora a la dreta del formulari on hi han les adreces de les webs que veus, un altre formulari segurament amb el dibuix del Google.
• Idò en aquest formulari només has de picar damunt el dibuix del Google (o d'altre que surti) i al desplegable seleccionar Paraulari. A partir d'ara i mentre no ho canviïs, el cercador predeterminat serà aquest. Només has de demanar en aquest formulari la paraula que vulguis i s'obrirà Paraulari amb aquesta paraula.

Este hecho, verdaderamente sorprendente para el común de los mortales, tiene una explicación sencilla.

En toda competición, los contendientes, en teoría, luchan contra los demás, con lo que, en teoría, el mejor es el que gana, pero la realidad muchas veces es otra: contra lo que luchan los contendientes es contra sus propias flaquezas y el que gana es el que ha sido más consciente de sus limitaciones, ha confiado más en si mismo, caído menos en sus propias trampas y en las que le ponen los demás. Eso podemos verlo muchas veces en el ajedrez, pero también en el fútbol, el tenis... donde la psicología es una parte fundamental, tanto como una buena táctica y estrategia.

En las elecciones, sin embargo, eso adquiere una importancia aún mucho mayor. En España, unas elecciones consisten prácticamente en su totalidad en dos aspectos fundamentales: Animar a votar al electorado propio y desanimar a votar al electorado del contrario.

PP y PSOE no se 'roban' electorado entre si, ninguno de los dos consigue convencer al electorado del contrario para que cambie su sentido del voto. El votante suele ser tan fiel a los dos grandes partidos que el traspaso de votos de uno a otro son meras anécdotas. Otra cosa, aunque también bastante reducido, es el llamado 'voto útil', donde dichos dos grandes partidos se nutren a veces de votantes de partidos minoritarios de sus extremos (votantes de IU que votan a PSOE, de FN que votan al PP...).

Por ello, podríamos afirmar que, realmente, con las estadísticas en la mano, mucho más que ganar ('todos') lo que pasa es que los demás (también 'todos') pierden.

Y el principal demonio contra el que deben luchar, claramente, es la abstención. Esa es su verdadera enemiga, espantosa y terrible, contra el que se tienen que defender los partidos y que a su vez se emplea como arma contra el contrario, con posibles consecuencias graves, ya que cuando atacas al contrario con ella, también te daña a ti.

Es una dura lucha contra el mensaje del 'qué mas da', 'eso me pilla muy lejos', 'total, para lo que va a servir' y, sobre todo, contra el del 'todos son iguales'. Pero también para intentar recuperar a los del 'eso no me basta' o incluso los del 'se han pasado', que de todo hay.

La abstención es mayor o menor, sobre todo, según la importancia que se le de a la capacidad de afectar en la vida propia al cargo a elegir. Así, tenemos distintos niveles de abstención según sean unas elecciones nacionales (mínima abstención), europeas (máxima abstención) y autonómicas o locales (grado medio-alto), donde incluso se dan índices distintos para las autonómicas, consells y locales (o sea, hay quien va a votar y teniendo 3 urnas delante solo vota en 1 o 2, 'pasando' de la otra).

Una vez se tiene claro eso y sumada la coyuntura del momento (que actualmente es una gravísima crisis) hay tres formas de intentar 'ganar': ilusionar al votante propio, asustar al votante propio con el 'que vienen los otros' y... intentar desprestigiar al contrario ante sus votantes. Pero las dos últimas son muy peligrosas, ya que por una parte el voto del miedo puede resultar cansino para los votantes propios y animar a los votantes del contrario y por otra, el desprestigio suele simplemente dar la razón a los del 'todos son iguales'.

Los resultados de las europeas, mirados desde el punto de vista de nivel parecido de abstención, queda claro que solo pueden compararse con las pasadas elecciones europeas del 2004 y desde esa perspectiva me parece que, a nivel nacional, solo el PP y algunos pequeños partidos pueden estar contentos, mientras todos los demás habrán que entonar el mea culpa, sobre todo el PSOE, que ha perdido nada menos que 708.612 votantes, que es un 10,5% de los que fueron a votar en el 2004, si bien, todo hay que decirlo, siendo el partido en el gobierno con 'la que está cayendo' con la crisis y el paro, igual nos podemos dar con un canto en los dientes.

Habiendo vivido la campaña desde dentro, no puedo estar de acuerdo en que en la campaña del PSOE eso del desprestigio del contrario haya sido el mensaje principal, ni tan si quiera que el PSOE hablase más de España que de Europa, pero quizá lo poco que se ha proyectado sobre eso haya sido lo único que se ha visto reflejado por la prensa, la famosa 'realidad publicada'. Haber caído en eso puede haber sido un error tremendo que nos restase votos. Hay que analizar lo sucedido e intentar evitarlo para siguientes contiendas.

Mientras tanto, en el caso de las islas, y aunque no podemos estar contentos, la caída de votos del PSOE ha sido bastante reducida, solo un 0'28%, mientras la del PP, con su presidenta como candidata 'estrella', en vez de subir, como en el global estatal, ha caído un 2'76%, casi 10 veces mas que el PSOE. Ahí si que hay quien tendrá que analizar lo sucedido...

Lo dicho, que tampoco es para tanto...

(...Bueno, si, a nivel de toda Europa si que hay para tanto, de hecho puede dar hasta miedo)

I si, crec que s'ha de reflexionar, i molt, de quina Europa volem, perquè l'Europa que tendrem marcarà de manera contundent no només quin país tendrem, ja que el 85% de les normes del nostre país son conseqüència directa de normes europees, sinó que també marcarà quin mon tendrem.

La influencia europea al mon és molt important i diumenge decidirem que aquesta influencia sigui amb una sola veu, clara, lluitant per un mon molt més just i habitable, col·laborant, però amb veu pròpia, amb n'Obama, o, com des que va començar el colonialisme i encara no hem aturat, moltes de veus lluitant pel seu tros del 'pastel' de les matèries primes i els baixos salaris del 3r mon.

Una sola veu, clara, en tants de temes que n'hi ha per a que ens puguem sentir bé de dir-nos habitants d'aquest mon... (urgent la crisi..., però també, molt urgent, la pobresa, el terrorisme, les guerres, els milions de desplaçats, salut per a tots...) problemes que no s'acabaran de cop, no, però sí que podem aconseguir reduir al màxim.

Però també, dins el nostre país, necessitam un Parlament Europeu que no tan sols no ens faci retrocedir (la famosa proposta de les 65h...) sinó que ens faci avançar en molts de temes que encara resten pendents.

I això ens du a una qüestió, per a reflexionar de cara a diumenge:

PER QUÈ VOTAR SOCIALISTA?

Idò...

1. Perquè és necessària una majoria progressista al Parlament Europeu per a sortir d'aquesta crisi econòmica mundial, provocada pels plantejaments neoconservadors que només es poden combatre amb polítiques socials.
2. Perquè els reptes que ara ens trobam, com el canvi climàtic, només es poden afrontar des de la Unió Europea i, per a fer-ho, és necessària la força d'un partit compromès com el Partit Socialista i no un partit com el PP que fins i tot negà l'existència del canvi climàtic.
3. Perquè els Socialistes defensam la diversitat cultural i lingüística com a font de riquesa de la identitat cultural de la Unió Europea i no ens manifestam en contra de la nostra història com fa el PP.
4. Perquè el projecte socialista és modern i impulsa un creixement econòmic i social més sostenible i respectuós amb el medi ambient i el territori, mentre que el PP ja ha demostrat aquí, a Mallorca, que quan ells governen impulsen models especulatius i de destrucció del territori.
5. Perquè només quan hi ha hagut una majoria progressista al Parlament Europeu és quan s'han impulsat plans d'igualtat i, a més, ara els socialistes espanyols som un referent a Europa per la llei d'igualtat del govern de Zapatero.
6. Perquè les polítiques socials sempre han estat les senyes d'identitat del Partit Socialista i ara hem adquirit el compromís de defensar, consolidar i ampliar les conquestes socials per construir una Europa Social més forta front als conservadors.
7. Perquè els socialistes defensam que el principi de cohesió que impulsa Europa reconegui la insularitat de les Illes Balears.
8. Perquè va ser un Socialista espanyol qui va prendre la paraula al Parlament Europeu per tal de que no s'aprovàs la directiva que ampliava la jornada laboral a 65 hores setmanals com havien proposat els conservadors.
9. Perquè els Socialistes ens prenem seriosament el projecte europeu i ho demostra la llista que presentam, amb gent treballadora i amb experiència com Juan Fernando López Aguilar i Teresa Riera, mentre que el PP ha aprofitat la llista europea per a donar una sortida d'emergència a Rosa Estaràs pels conflictes interns que viuen.
10. Perquè aquest partit es juga a Europa i ara som els europeus, després de que ho hagin fet els americans, els que tenim l'oportunitat de demostrar que creiem en les mesures progressistes que defensam els Socialistes per lluitar contra la crisi, el canvi climàtic i els altres reptes que només podem afrontar des de la Unió Europea.

Avui ens ha vingut a veure la nostra companya d'agrupació Teresa Riera, Eurodiputada i candidata al Parlament Europeu, que ens ha explicat moltes de coses de com funcionen les diverses institucions de la Unió Europea, entrant en detalls del Parlament i les Comissions, el consell de Ministres, els comissaris...

Europa ens afecta molt més del que pensam. Sorprèn descobrir com més del 80% de les normes que s'aproven tant al Parlament espanyol com al Parlament de les Illes realment provenen del desenvolupament de normes aprovades per la UE. També ens ha fet veure la gran quantitat de coses que es fan gràcies als doblers de la UE, però que després no venen els comissaris a inaugurar, sinó que les inauguren des d'altres àmbits de l'administració (estatal, autonòmica o local), que son els que surten a la premsa com a autors d'aquestes obres.

També ens ha explicat amb detall com es va fer la negociació de la famosa llei de les 65 hores i de com, gràcies en Zapatero, ara ja es pot fer ús del Català a totes les institucions europees... menys al Parlament Europeu, que els del PP van aconseguir, de moment, aturar-ho.

Des d'aquí també vull agrair en nom de (quasi)tots, la darrera votació a la que es va aturar el que qualsevulla empresa de telecomunicació pugui vigilar les nostres comunicacions privades, sense ordre de cap jutge, i fins i tot condemnar-nos sense judici, si aquesta empresa considera que feim una cosa que ni tant sols és il·lícita.