preferesc la crua veritat que una mentida ben cuinada
Portada
En Opinió/política...
Pues tampoco es para tanto
Las contiendas electorales son bastante curiosas: siempre, salvo excepciones, todo el mundo gana y dice que los demás han perdido. Es mas, incluso se atribuyen el mérito de haber ganado a los demás.
Este hecho, verdaderamente sorprendente para el común de los mortales, tiene una explicación sencilla.
En toda competición, los contendientes, en teoría, luchan contra los demás, con lo que, en teoría, el mejor es el que gana, pero la realidad muchas veces es otra: contra lo que luchan los contendientes es contra sus propias flaquezas y el que gana es el que ha sido más consciente de sus limitaciones, ha confiado más en si mismo, caído menos en sus propias trampas y en las que le ponen los demás. Eso podemos verlo muchas veces en el ajedrez, pero también en el fútbol, el tenis... donde la psicología es una parte fundamental, tanto como una buena táctica y estrategia.
En las elecciones, sin embargo, eso adquiere una importancia aún mucho mayor. En España, unas elecciones consisten prácticamente en su totalidad en dos aspectos fundamentales: Animar a votar al electorado propio y desanimar a votar al electorado del contrario.
PP y PSOE no se 'roban' electorado entre si, ninguno de los dos consigue convencer al electorado del contrario para que cambie su sentido del voto. El votante suele ser tan fiel a los dos grandes partidos que el traspaso de votos de uno a otro son meras anécdotas. Otra cosa, aunque también bastante reducido, es el llamado 'voto útil', donde dichos dos grandes partidos se nutren a veces de votantes de partidos minoritarios de sus extremos (votantes de IU que votan a PSOE, de FN que votan al PP...).
Por ello, podríamos afirmar que, realmente, con las estadísticas en la mano, mucho más que ganar ('todos') lo que pasa es que los demás (también 'todos') pierden.
Y el principal demonio contra el que deben luchar, claramente, es la abstención. Esa es su verdadera enemiga, espantosa y terrible, contra el que se tienen que defender los partidos y que a su vez se emplea como arma contra el contrario, con posibles consecuencias graves, ya que cuando atacas al contrario con ella, también te daña a ti.
Es una dura lucha contra el mensaje del 'qué mas da', 'eso me pilla muy lejos', 'total, para lo que va a servir' y, sobre todo, contra el del 'todos son iguales'. Pero también para intentar recuperar a los del 'eso no me basta' o incluso los del 'se han pasado', que de todo hay.
La abstención es mayor o menor, sobre todo, según la importancia que se le de a la capacidad de afectar en la vida propia al cargo a elegir. Así, tenemos distintos niveles de abstención según sean unas elecciones nacionales (mínima abstención), europeas (máxima abstención) y autonómicas o locales (grado medio-alto), donde incluso se dan índices distintos para las autonómicas, consells y locales (o sea, hay quien va a votar y teniendo 3 urnas delante solo vota en 1 o 2, 'pasando' de la otra).
Una vez se tiene claro eso y sumada la coyuntura del momento (que actualmente es una gravísima crisis) hay tres formas de intentar 'ganar': ilusionar al votante propio, asustar al votante propio con el 'que vienen los otros' y... intentar desprestigiar al contrario ante sus votantes. Pero las dos últimas son muy peligrosas, ya que por una parte el voto del miedo puede resultar cansino para los votantes propios y animar a los votantes del contrario y por otra, el desprestigio suele simplemente dar la razón a los del 'todos son iguales'.
Los resultados de las europeas, mirados desde el punto de vista de nivel parecido de abstención, queda claro que solo pueden compararse con las pasadas elecciones europeas del 2004 y desde esa perspectiva me parece que, a nivel nacional, solo el PP y algunos pequeños partidos pueden estar contentos, mientras todos los demás habrán que entonar el mea culpa, sobre todo el PSOE, que ha perdido nada menos que 708.612 votantes, que es un 10,5% de los que fueron a votar en el 2004, si bien, todo hay que decirlo, siendo el partido en el gobierno con 'la que está cayendo' con la crisis y el paro, igual nos podemos dar con un canto en los dientes.
Habiendo vivido la campaña desde dentro, no puedo estar de acuerdo en que en la campaña del PSOE eso del desprestigio del contrario haya sido el mensaje principal, ni tan si quiera que el PSOE hablase más de España que de Europa, pero quizá lo poco que se ha proyectado sobre eso haya sido lo único que se ha visto reflejado por la prensa, la famosa 'realidad publicada'. Haber caído en eso puede haber sido un error tremendo que nos restase votos. Hay que analizar lo sucedido e intentar evitarlo para siguientes contiendas.
Mientras tanto, en el caso de las islas, y aunque no podemos estar contentos, la caída de votos del PSOE ha sido bastante reducida, solo un 0'28%, mientras la del PP, con su presidenta como candidata 'estrella', en vez de subir, como en el global estatal, ha caído un 2'76%, casi 10 veces mas que el PSOE. Ahí si que hay quien tendrá que analizar lo sucedido...
Lo dicho, que tampoco es para tanto...
(...Bueno, si, a nivel de toda Europa si que hay para tanto, de hecho puede dar hasta miedo)
I si, crec que s'ha de reflexionar, i molt, de quina Europa volem, perquè l'Europa que tendrem marcarà de manera contundent no només quin país tendrem, ja que el 85% de les normes del nostre país son conseqüència directa de normes europees, sinó que també marcarà quin mon tendrem.
La influencia europea al mon és molt important i diumenge decidirem que aquesta influencia sigui amb una sola veu, clara, lluitant per un mon molt més just i habitable, col·laborant, però amb veu pròpia, amb n'Obama, o, com des que va començar el colonialisme i encara no hem aturat, moltes de veus lluitant pel seu tros del 'pastel' de les matèries primes i els baixos salaris del 3r mon.
Una sola veu, clara, en tants de temes que n'hi ha per a que ens puguem sentir bé de dir-nos habitants d'aquest mon... (urgent la crisi..., però també, molt urgent, la pobresa, el terrorisme, les guerres, els milions de desplaçats, salut per a tots...) problemes que no s'acabaran de cop, no, però sí que podem aconseguir reduir al màxim.
Però també, dins el nostre país, necessitam un Parlament Europeu que no tan sols no ens faci retrocedir (la famosa proposta de les 65h...) sinó que ens faci avançar en molts de temes que encara resten pendents.
I això ens du a una qüestió, per a reflexionar de cara a diumenge:
PER QUÈ VOTAR SOCIALISTA?
Idò...
Perquè és necessària una majoria progressista al Parlament Europeu per a sortir d'aquesta crisi econòmica mundial, provocada pels plantejaments neoconservadors que només es poden combatre amb polítiques socials.
Perquè els reptes que ara ens trobam, com el canvi climàtic, només es poden afrontar des de la Unió Europea i, per a fer-ho, és necessària la força d'un partit compromès com el Partit Socialista i no un partit com el PP que fins i tot negà l'existència del canvi climàtic.
Perquè els Socialistes defensam la diversitat cultural i lingüística com a font de riquesa de la identitat cultural de la Unió Europea i no ens manifestam en contra de la nostra història com fa el PP.
Perquè el projecte socialista és modern i impulsa un creixement econòmic i social més sostenible i respectuós amb el medi ambient i el territori, mentre que el PP ja ha demostrat aquí, a Mallorca, que quan ells governen impulsen models especulatius i de destrucció del territori.
Perquè només quan hi ha hagut una majoria progressista al Parlament Europeu és quan s'han impulsat plans d'igualtat i, a més, ara els socialistes espanyols som un referent a Europa per la llei d'igualtat del govern de Zapatero.
Perquè les polítiques socials sempre han estat les senyes d'identitat del Partit Socialista i ara hem adquirit el compromís de defensar, consolidar i ampliar les conquestes socials per construir una Europa Social més forta front als conservadors.
Perquè els socialistes defensam que el principi de cohesió que impulsa Europa reconegui la insularitat de les Illes Balears.
Perquè va ser un Socialista espanyol qui va prendre la paraula al Parlament Europeu per tal de que no s'aprovàs la directiva que ampliava la jornada laboral a 65 hores setmanals com havien proposat els conservadors.
Perquè els Socialistes ens prenem seriosament el projecte europeu i ho demostra la llista que presentam, amb gent treballadora i amb experiència com Juan Fernando López Aguilar i Teresa Riera, mentre que el PP ha aprofitat la llista europea per a donar una sortida d'emergència a Rosa Estaràs pels conflictes interns que viuen.
Perquè aquest partit es juga a Europa i ara som els europeus, després de que ho hagin fet els americans, els que tenim l'oportunitat de demostrar que creiem en les mesures progressistes que defensam els Socialistes per lluitar contra la crisi, el canvi climàtic i els altres reptes que només podem afrontar des de la Unió Europea.
Avui ens ha vingut a veure la nostra companya d'agrupació Teresa Riera, Eurodiputada i candidata al Parlament Europeu, que ens ha explicat moltes de coses de com funcionen les diverses institucions de la Unió Europea, entrant en detalls del Parlament i les Comissions, el consell de Ministres, els comissaris...
Europa ens afecta molt més del que pensam. Sorprèn descobrir com més del 80% de les normes que s'aproven tant al Parlament espanyol com al Parlament de les Illes realment provenen del desenvolupament de normes aprovades per la UE. També ens ha fet veure la gran quantitat de coses que es fan gràcies als doblers de la UE, però que després no venen els comissaris a inaugurar, sinó que les inauguren des d'altres àmbits de l'administració (estatal, autonòmica o local), que son els que surten a la premsa com a autors d'aquestes obres.
També ens ha explicat amb detall com es va fer la negociació de la famosa llei de les 65 hores i de com, gràcies en Zapatero, ara ja es pot fer ús del Català a totes les institucions europees... menys al Parlament Europeu, que els del PP van aconseguir, de moment, aturar-ho.
Des d'aquí també vull agrair en nom de (quasi)tots, la darrera votació a la que es va aturar el que qualsevulla empresa de telecomunicació pugui vigilar les nostres comunicacions privades, sense ordre de cap jutge, i fins i tot condemnar-nos sense judici, si aquesta empresa considera que feim una cosa que ni tant sols és il·lícita.
30 años de democracia en los Ayuntamientos (1979-2009)
Hoy se cumplen 30 años de las primeras elecciones municipales tras la dictadura, tras habernos dado una Constitución entre todos.
Eran tiempos de cambio, de fuertes discusiones para llegar a grandes pactos, de nervios, muchos nervios, aún notábamos muy de cerca el fantasma de la dictadura, de la represión.
La policía armada, la del régimen, los grises, estaba en proceso de cambio a la policía nacional de la democracia, a poco de cambiar el uniforme a marrón. Los falangistas aún iban por la calle con la pipa en la sobaquera e incluso alguno en el cinto bien a la vista, pero salvo contadas excepciones y algún que otro cachiporrazo, no pasaban muchas cosas graves.
Los demócratas no nos acobardábamos ante ese ambiente... digamos tenso, salíamos a la calle a expresar nuestras ideas: muchas manifestaciones, muchas caravanas de coches con banderas, muchas noches de pegadas de carteles, llevando cubos de engrudo y escobas en los asientos traseros de coches particulares, que quedaban totalmente pringosos y que había que limpiar antes de irse a dormir, para que no se secara y no tuviera arreglo.
Un mes antes, el 1 de marzo, se habían votado los nuevos Congreso y Senado.
Le tocaba el turno a los municipios i a los consells, llegó el 3 de abril, se votó y, si ya la llegada de la Constitución significó un cambio drástico en la transición, los resultados de las elecciones municipales fue un cambio igual de drástico: los partidos 'perdedores de la guerra' ya no solo estaban ampliamente representados en el Congreso, sino que en muchos sitios ganaron las elecciones.
La alegría por los resultados fue tremenda, desde la hora del recuento hasta la constitución de las corporaciones y días posteriores, fue una larga fiesta de cerca de un mes. Luego, había que ponerse a trabajar, que había mucho que hacer y que cambiar.
Entre otros muchos de toda España, con Madrid a la cabeza, Palma y algunos pueblos de la isla (Alaro...) pasaron a ser gobernados por alcaldes socialistas.
Para muchos, llorando de alegría, ese día fue el del verdadero fin de la guerra. Y había ganado la democracia.
Sortida des de Cafetería D´Presión a les 10:00H, Palma --> Llucmajor --> Campos --> Santanyi --> S´Alqueria Blanca --> Portocristo --> Coves del Drach --> menjar al restaurant Molí d´en Sopa --> tornada a discreció per Manacor --> Palma.
Com publicar automàticament a Facebook els articles del teu blog
Si be amb Networkerblog pots donar a coneixer els teus blogs i els blogs que llegeixes, de moment aquesta aplicació publica els teus articles només quan tens més de 7 lectors a Facebook, comprovant l'existència de nous missatges cada 24h i (si no estic fent qualque cosa malemant, he de serguir amb les proves) la publicació només es visible accedint al teu perfil.
Però, Facebook pot anar a recollir els teus articles al teu blog cada 2h i automàticament publicar-los com a una "anotació", que es donarà a conèixer a tots els teus amics. Això si, només et permet fer-ho d'UN blog (no tot havia de ser perfecte...)
Aquí tens les passes a seguir:
Accedeix al teu perfil de Facebook.
Fes clic al botó "Aplicacions", al panell d'abaix, a la esquerra.
Fes clic en "Anotacions" al menú que se t'obrirà
Al costat dret veuràs "Configuració de les Notes". Fes clic a l'enllaç "Importa un blog".
Escriu la URL del feed del teu blog, que serà de l'estil de "http://nomdelteublog.blogspot.com/atom.xml"
Fes clic al botó "Comença la importació".
Facebook et mostrarà una vista prèvia del blog.
Abaix del tot de la vista prèvia trobaràs un botó de confirmació. Fes clic i ja hauràs acabat; el teu blog es mostrarà al teu perfil de Facebook.
Quan un té l'immens honor de poder dedicar-se de ple a intentar fer millores per a la resta de la societat, o sigui, a la política, un es troba que n'hi ha moltes de coses que fer, moltes idees a dur a terme, però, a part d'un pressupost sempre massa petit que fa que hagis de fixar prioritats, et trobes que és impossible abastar tot el coneixement de la matèria on fas la teva activitat política.
Per això, qualsevol càrrec ha de fer ús dels funcionaris del seu departament. Ha de ser un bon dirigent, que doni les directrius, fixi el treball a fer... i deixi que els seus subordinats ho facin, confiant que ho faran bé, però vigilant que realment ho fan bé i amb agilitat.
I, a vegades, moltes mes de les que ens podem pensar, un funcionari (el cap del servei, un jurista, un economista, o, fins i tot un auxiliar administratiu) diu que NO al polític.
Que no, que això no es pot fer així, que això no compleix la llei, que se surt del pressupost, que no es pot fer per aquest tipus de tramitació, sinó que s'ha de fer una altra...
El mal polític, quan es troba amb una negativa ben fundamentada, el que fa és intentar agafar un 'camí alternatiu', és a dir, si fa falta, altre funcionari que ho signi. I, pot ser, fins i tot prendre mides contra aquest funcionari 'hostil'.
Quan un té l'immens honor de poder dedicar-se de ple a intentar garantir una vida més fàcil per a la resta de la societat, o sigui, a treballar de funcionari, un es troba que s'han d'aplicar les lleis i reglaments si o si, i que això és bo, perquè quan s'apliquen de forma... diguem poc ferme, alguns surten guanyant injustament en perjudici d'altres, perjudicats injustament.
Per això, qualsevol funcionari ha de ser un implacable complidor d'aquestes lleis i reglaments. Ha de ser ferme quan s'ha de dir que NO, sigui al ciutadà, sigui al polític que dirigeix el seu negociat (regidors, directors generals...), això si, informant del per què d'aquesta negativa i, potser més important, quina és la possible solució (adaptacions a les lleis i reglaments, proposar canvi pressupostari, canviar el tipus de tramitació...).
El mal funcionari és el que diu sempre que si, el que diu que no i punt o, fins i tot, el pitjor de tots, diu sempre que si quan els que manen son del seu parer polític i sempre que no quan son els altres.
Per una banda, precisament per a permetre que un funcionari pugui dir NO al polític, els funcionaris tenen un règim especial, un estatut, la 'plaça en propietat', que impedeix que el mal polític pugui prendre represàlies.
Per altra banda, el polític és el que finalment decideix, així que en un moment donat, si sospita que es troba amb una negativa que hauria de ser un si, moltes de vegades pot prendre la decisió ignorant el 'bloqueig' del funcionari, o acudir a altres funcionaris menys parcials i que puguin informar favorablement.
Tant els funcionaris com els polítics (i els jutges), tenim una responsabilitat jurídica molt més grossa que la resta dels ciutadans, tenim fins i tot un delicte que només podem cometre nosaltres: la prevaricació (quan prens una decisió injusta, sigui per incompliment maliciós o per ignorància inexcusable)
Per a evitar caure en aquest delicte, hem de complementar-nos, uns prenent les decisions i altres informant sobre què és possible i què no. Això, de fet, és un dels pilars d'una autèntica democràcia.
Per això, quan un llegeix a una sentència que algú, polític o funcionari, ha signat un document public amb falsedats, amb coneixement explicit d'aquestes falsedats i se'l considera innocent, no ja de prevaricació, sinó fins i tot de falsedat en document públic perquè 'no hi ha jurisprudència suficient' i, a més, no savia que fer-ho fos delicte (i això de la ignorància inexcusable?), no pot sinó espantar-se, perquè això romp el control de l'estricte compliment de la llei.
Qualsevol mal polític pot pensar, esper que de manera equivocada, que pot signar el que li doni la real gana sense cap conseqüència.
Qualsevol mal funcionari pot pensar, esper que de manera equivocada, que pot signar, o negar-se a signar, el que li doni la real gana sense cap conseqüència.
Consider que les sentències, al igual que les lleis, s'han d'acatar. Però, al igual que amb algunes lleis (fins i tot, el títol II complet de la Constitució) quan no ens agrada, hem de dir-ho.
Idò bé. Acat, però no comparteix, de cap manera, la sentència de l'anomenat 'Cas Cavallistes'.
Això ja està controlat i en un parell de dies m'enviaran a casa, que ja esta bé de fer cuento!
No se si és el primer infart agut retransmet 'en directe' per facebook, però vos he de dir que connectar un moment el meu mòbil (fent trampes, perquè teòricament era en 'modo vuelo', i aturant tot d'una) i llegir el que anàveu posant me feia agafar moltes més forces.
Ara m'hauré de portar be (també no és que me passàs molt...), que mai és una noticia agradable, però també no es cap drama.
Només una cosa que de segur és ben certa (cada u, que s'ho prengui com vulgui): si no hagués deixat el tabac fa una dotzena d'anys... ara segur que no estaria escrivint això
Una forta abraçada a tots i totes! continuarem trovant-mos a la lluita diària per a un mon millor!
Per si algú no ho sap, avui n'hi ha vaga d'informàtics.
El motiu? Be, si feu us d'un cercador, trobareu que per Internet s'han dit moltes beneitures al respecte. La carrera d'Informàtica no desapareix, com s'ha arribat a dir.
S'estan regulant les Enginyeries per a adaptar-les al marc Bolonya, fixant un mínim d'estudis comuns del pràcticament el doble (crec que era un 65%) que els fixats per a la resta de carreres (un 35%) per a garantir que tothom que es digui Enginyer de X, sapi com a mínim el que fa falta per a complir amb les seves atribucions, però només entren a aquest 'sac' les enginyeries que tenguin ja aquestes atribucions. Però, lògicament, cap carrera podrà tenir dites atribucions si no es regula el seu pla d'estudis d'una forma el suficientment restrictiva, ja que no es podria garantir que el titulat hagués fet els estudis necessaris.
A veure, no es tracta que només els informàtics puguem fer feina amb ordinadors. Un físic, un químic, un arquitecte, o el llanterner, poden en un moment donat necessitar qualque eina informàtica no crítica però que no la troba feta y posar-se a picar línies de codi per a fer-se el programa. Be.
Que a una empresa d'informàtica, a part de Enginyers, Enginyers Tècnics i titulats en FP d'informàtica n'hi hagi un munt de gent que han estudiat informàtica a una acadèmia o, fins i tot, siguin autodidactes, perfecte, sobre tot si son bons. Jo mateix vaig estat 24 anys de la meva vida programant sense tenir un títol oficial.
Està ben clar que:
Per a fer un petit forat a la paret per a posar un aire condicionat o una sortida de fums no necessites un arquitecte, de fet igual t'ho fas tu mateix, sense cridar un paleta (millor que ho faci un paleta, que veurà que no sigui una paret mestra i el forat massa gros...)
Per a canviar s'endoll del flexo no fa falta un enginyer industrial, de fet, igual t'ho fas tu mateix, sense cridar un electricista (tens clar el que és una toma de terra?...).
Per a posar-te agua oxigenada a una petita ferida, no fa falta un metge, de fet, igual t'ho fas tu mateix sense cridar un infermer (be, no estaria mal anar a un metge que miràs si fa falta posar-te l'antitetànica...)
I, es clar, per a fer-te una petita base de dades o una fulla de càlcul casi segur que t'ho pots fer tu mateix o cridar a 'l'amic friki que sap d'aquestes coses'.
Però:
Per a fer-te una casa o per a reformes grosses, son necessaris Arquitectes i Aparelladors que estampin la seva signatura.
Per a fer la instal·lació elèctrica completa d'una casa o un negoci, farà falta un Enginyer Industrial i, fins i tot, un electricista amb el 'carnet d'instal·lador'.
Per a aturar una ferida punxant que afecti a una vena o artèria, fan falta mèdics, infermers i un quiròfan en condicions.
I, es clar, per a fer un projecte informàtic complet a un lloc on estiguin en joc temes delicats i sistemes crítics, com son sistemes bancaris, centrals elèctriques, grans xarxes d'ordinadors... fan falta informàtics titulats.
No per la signatura en sí, sinó perquè amb la seva signatura dona una certa garantia de que tot es troba com toca. I si falla, n'hi ha una garantia d'un segur que cobrirà els desperfectes (desgraciadament, a vegades el que es troba en joc és la vida de les persones i això és difícil d'arreglar amb doblers)
La Diputada Lourdes Muñoz explica molt bé el problema i la postura del Govern. I ella mateixa ja aclareix que n'hi ha alguns temes que només els Enginyers Informàtics titulats podem garantir (com la integritat i seguretat d'una gran base de dades amb informació delicada) i, per tant, hauria d'haver una regulació que obligàs que això només ho pugui fer qui te avalats els seus coneixement amb un títol.
Si ens llevam del renouer absurd i demagògic que han fet alguns informàtics i el PP, les parts pareix que estan en un principi d'acord, si bé encara no s'han adonat del tot, sobre tot per part de qualque ministeri i de qualque col·legi oficial i associació d'enginyers informàtics, i se seguin a solucionar-ho. I és per això que aquesta vaga és, per desgràcia, necessària.
